LA VIDA

lunes, 6 de octubre de 2008

Amb la bici, aturada en un semàfor, sento la pregunta d'un nen d'uns sis anys a la seva mare. Si el sol fet de sentir un nen a la sorollosa Barcelona ja és tot un miracle, encara m'ho sembla més la pregunta de l'infant. Se'm presenta com un resum comprimit dels canvis generacionals ideal per escriure la columna d'avui. El nen ha dit: "Mama, quan jo sigui gran, encara es fabricaran bicicletes?". Penso que, a nosaltres, de petits, mai se'ns hauria passat pel cap que les bicicletes es deixessin de fabricar. Aleshores tot era perdurable i per això no podíem entendre que els pallassos de la tele morissin, ni, ja de grans, que les Torres Bessones caiguessin. Hi havia coses que eren intocables. Ara els nens saben que no, que res és etern, des que neixen. Segur que aquest infant ha vist com caducaven els aparells de casa, com es modificava el seu entorn decoratiu i familiar, i ben aviat, si això va a pitjor, també haurà de veure com el papa i la mama canvien de feina o han de fer més hores o s'han de vendre el pis. La pregunta no reflectia cap neguit. Era només voler saber si la bici podria ser el seu mitjà de transport quan fos un adult sense tenir ni idea que potser no li tocarà altre remei. De tota manera, aquesta no ha de ser una visió necessàriament apocalíptica., simplement ens hi hem d'avesar. A l'excel·lent obra de teatre de Tom Stoppard que aquests dies es fa al Lliure hi ha un personatge poc preparat per als canvis. Durant anys, manté l'ideal del comunisme sense adonar-se que la vida és pur rock'n'roll, que és com es titula l'obra. Aquesta serà la clau del nostre temps. Adonar-nos per fi que la idea que les coses eren per a tota la vida ha caducat.


ADA CASTELLS,Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 64. Dilluns, 6 d'octubre del 2008